La història dels milicians
La Batalla de Barcelona i l’inici de la Revolució
La matinada del 19 de juliol de 1936, Barcelona fou l’epicentre d’una batalla cruenta entre les forces fidels al govern de la Segona República i les tropes sollevades adscrites al cop d’estat antidemocràtic dels militars africanistes. La revolta, però, no va agafar desprevingut el govern català del president Lluís Companys. El mateix dia que s’anunciava l’aixecament al Marroc el president de la Generalitat es va reunir amb les forces polítiques i sindicals properes al Front Popular —la coalició antifeixista d’esquerres que havia guanyat les eleccions del febrer— per informar-los de la situació. Els reunits van reclamar armes per fer front a la revolta, però la negativa de la Generalitat fou contundent, davant el temor de perdre el control de la ciutat en mans de les forces obreres, com la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), el sindicat més important a l’època i amb una estructura paramilitar consolidada.
El comissari general d’Ordre Públic Frederic Escofet i el seu nou cap de serveis Vicenç Guarner, que pertanyia a la Unión Militar Republicana Antifascista (UMRA), amb l’ajuda del conseller de Governació Josep M. Espanya, van idear un dispositiu per defensar la ciutat amb la participació de les forces de seguretat i la 4a Divisió Orgànica de l’Exèrcit, destacada a Catalunya. Es mantenia en dubte la fidelitat de la Guàrdia Civil, que no se sabia del tot si donaria suport a l’ordre republicà. Però la Generalitat no era l’únic organisme que havia plantejat una defensa de la ciutat. El mateix dia de la revolta, es va convocar la vaga general i de les fàbriques van sortir els militants obrers armats per fer front els militars insurrectes. La franja que separa l’estació de França i la Barceloneta va ser l’epicentre d’intensos combats entre els revoltats que sortien del quarter de Docks, a l’avinguda Icària, i les forces civils. Les darreres van formar barriades amb bales de paper que havien portat els treballadors portuaris de la CNT, aturant l’avenç i donant temps a les companyies de l’Exèrcit que sortia del quarter de San Fernando per intervenir en l’enfrontament.
Després de 24 hores de llargs i acarnissats combats pels carrers de la ciutat, l’exèrcit rebel liderat pel general Goded deposava les armes davant les forces lleials a la República. La convergència entre els organismes de seguretat de l’Estat, la decisiva intervenció de la Guàrdia Civil i l’empenta civil, formada sobretot per militants de les organitzacions del Front Popular —en especial dels anarcosindicalistes de la CNT—, va ser crucial per desbaratar el cop d’estat i endarrerir els objectius militars dels sollevats. La victòria a la capital catalana es va estendre a la resta del Principat, sentenciant l’alçament al territori. La batalla de Barcelona es va saldar amb un balanç de 450 víctimes mortals i 2.000 ferits.
La fi dels combats, però, no va venir de la mà d’una restitució de l’autoritat republicana, com inicialment pretenia Companys. Després de capturar la caserna de Sant Andreu i del Bruc, els sindicats i les forces obreres van retenir les armes i les van distribuir entre els seus membres. La Generalitat mantenia el poder “nominal”, però la seva capacitat d’actuació estava enormement limitada. La força real es trobava al carrer, entre els militants, els quals, simultàniament anaven instauraven una revolució social i de classe. Alhora, l’aixecament havia triomfat a altres zones de l’Estat. La victòria dels militars sollevats a l’Aragó, juntament amb la urgència existent per redreçar la vida ciutadana, va accentuar la necessitat de coordinar una resposta que pogués organitzar les forces dels grups antifeixistes. Així, el 21 de juliol, a l’endemà de la derrota dels revoltats, es fundava el Comitè Central de Milícies Antifeixistes.
El Comitè Central de Milícies Antifeixistes i l’organització de les Columnes de Voluntaris
El Comitè Central de Milícies Antifeixistes havia sorgit del pacte entre les entitats d’esquerres reunides al Front Popular —amb una forta presència de les organitzacions anarcosindicalistes—, i la Generalitat de Catalunya. Des del Govern es volia que el Comitè subsistís el temps indispensable fins que les institucions republicanes poguessin recuperar el control de la situació. L’objectiu principal d’aquesta entitat va ser l’organització militar del territori. El “nou Exèrcit de Catalunya”, tal com se’l coneixeria, prenia formes de combat basades en el compromís dels combatents i apel·lant a la convicció dels seus ideals, allunyant-se de la disciplina castrense. La primera acció del Comitè fou coordinar la creació de les milícies antifeixistes, mitjançant la publicació d’un reglament a partir del qual s’havien de formar les columnes de combatents. Consegüentment, el dia 23 de juliol eren desplegades, en direcció a l’Aragó, les primeres columnes de milicians.
En els moments inicials de la guerra, les organitzacions antifeixistes varen ser les encarregades del reclutament. Les crides per a la mobilització de voluntaris es feien a través dels mitjans propagandístics de les mateixes organitzacions i directament en les seves seus, casals o ateneus. Un cas paradigmàtic fou l’Ateneu Pi i Margall de la Barceloneta, pertanyent a l’Esquerra Republicana de Catalunya. Si bé la majoria dels milicians eren persones altament polititzades, les motivacions per allistar-se eren ben diferents, podent-se trobar oportunistes, aventurers i criminals. Un cas interessant el trobem amb Antoni Cánovas, un veí del barri que va incorporar-se a les milícies i va formar part de l’expedició del Capità Bayo per capturar Mallorca entre l’agost i el setembre de 1936. Ho recorda així:
«Jo puc dir que a BCN tots els nois de la meva edat vam anar al front. 17-18 anys tots vam anar al front com a voluntaris. […] Mira, tenia disset anys i al meu carrer tots els amics érem antifeixistes. Jo no tenia cap idea política això és la veritat, després sí que em vaig formar. Clar, no podia veure als franquistes, no podia veure la seva manera de ser.»
«Érem tres germans i tots tres vam anar al front com voluntaris. No estàvem junts. El mateix dia que ens vam veure tots tres a Terol van bombardejar Barcelona i van matar al meu pare. Ell treballava al port de Barcelona.» (Agraïm la transcripció i l’entrevista que ens ha estat cedida per Gonzalo Berger. També es pot trobar al portal La Batalla de Mallorca)
Les milícies antifeixistes s’organitzaven a partir de dos grans grups: les milícies de les comarques i les milícies de Barcelona. La Ciutat Comtal va ser el gran centre de reclutament de Catalunya, acollint a milicians d’arreu de l’Estat. Disposava de 16 centres de reclutament amb capacitat per acollir a 16.021 milicians. S’estima que un 3% dels components de les milícies antifeixistes de Barcelona eren dones. Les casernes, intervingudes per les organitzacions antifeixistes, van canviar la seva denominació. Per exemple, la caserna Pedralbes va passar a dir-se Bakunin, restant sota el control de la CNT, mentre que la caserna del parc de la Ciutadella s’anomenaria Carlos Marx, gestionada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Entre els mesos de juliol i novembre de 1936 les línies del front van ser sostingudes per combatents voluntaris. Les darreres dades indiquen que al setembre es van mobilitzar no menys de 40.000 milicians, a l’octubre més de 50.000 i al novembre gairebé 70.000. Es calcula que les milicianes residents a Catalunya eren, aproximadament, unes 1.200 combatents.
En el transcurs del desplegament de les primeres columnes es feia evident la manca de preparació tècnica dels voluntaris per enfrontar-se a un exèrcit professional. El dia 3 d’agost de 1936, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, acordava la creació d’un exèrcit mixt compost per milicians i soldats sota el comandament d’oficials escollits, també, pel Comitè.
L’organització militar de les columnes
Fins a la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya, les milícies van estar formades per combatents voluntaris que venien de les diferents organitzacions antifeixistes.
L’estructura obeïa una fórmula determinada: per cada 10 milicians s’incloïa un cap, formant-se un grup. Per cada cent onze homes (10 grups) es formava una centúria, comandada per un cap, el centurió. Les centúries podien quedar agrupades sota un mateix comandament, formant així una columna.
Ja que les casernes d’allistament pertanyien a les organitzacions polítiques i sindicals, les milícies catalanes acostumaven a estar agrupades d’acord la seva afinitat política. Els comandaments eren escollits per la mateixa organització. “A la unitat més petita, el grup, el cap era escollit sovint pels mateixos companys, ja que en nombrosos casos aquests grups eren formats per companys de feina, amics del barri o del poble o per companys de militància de sindicat, casal, radi o ateneu”.
L’afiliació política i sindical dels combatents de les columnes reflectia força bé el pes que tenien les organitzacions a la rereguarda. Així, el PSUC-UGT i la CNT-FAI van ser les organitzacions que van aportar més combatents a les milícies. El PSUC representava un 23% del nombre total d’homes i dones de les milícies, mentre que de la CNT en va aportar el gruix més gran, un 43%. Cal tenir en compte que l’afiliació política i sindical no era contingent, ja que a l’època era freqüent la doble militància.
![Alumnes, en formació, al pati de l'escola d'instrucció militar [de comissaris de guerra] de la caserna de la divisió Carlos Marx, Barcelona. Arxiu Nacional de Catalunya: ANC1-1-N-3194.](https://miliciansbarceloneta.com/wp-content/uploads/2025/04/Alumnes-en-formacio-al-pati-de-lescola-dinstruccio-militar-de-comissaris-de-guerra-de-la-caserna-de-la-divisio-Carlos-Marx-Barcelona.-Arxiu-1024x688.png)
Contràriament a com s’havia plantejat fins ara, els militars van tenir un paper important en l’estructura de les columnes. Tot i conformar el 5% dels combatents totals de les milícies, van exercir funcions de comandament i de l’Estat Major, articulant i coordinant els càrrecs més elevats de les columnes mentre la tropa la formaven els voluntaris.
Tanmateix, a l’exèrcit de les milícies desapareixien els formalismes i la disciplina d’obediència anteriors al 19 de juliol, on la lleva podia ser maltractada i els oficials comptaven amb privilegis.
Per altra banda, cal tenir ben present que les milícies les conformaven homes i dones. Pràcticament la totalitat de les voluntàries eren residents a Catalunya i van participar especialment al front d’Aragó, on van ser presents durant el període previ a la militarització de les milícies. A banda, les milicianes no eren únicament anarquistes, sinó que també hi trobem representades dones del POUM, ERC, Estat Català, del PSUC… De la darrera formació, en formaven part un 26% del total de les dones al front. Un cas que ho reflecteix és el de la miliciana de la Barceloneta Manolita Torrent Ombravella, del PSUC, destinada al front d’Aragó entre el setembre i el novembre de 1936.
La dissolució del Comitè i la Conselleria de Defensa
El 29 de juliol es va constituir un nou govern de la Generalitat, format per nou consellers d’ERC, dos del PSUC, un de la Unió de Rabassaires i un més d’Acció Catalana Republicana. Així, s’incloïa per primera vegada la cartera de Defensa, amb Felip Díaz Sandino al capdavant. Davant la impossibilitat que el Comitè aconseguís El 28 de setembre, es dissolia el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i deixava pas a la Conselleria de Defensa, per convertir-se en l’administració responsable de la qüestió militar.
Després del primer mes de guerra, un dels problemes que destacava el Comitè, a part del problema de les armes i la manca de coordinació de les columnes, va ser la manca de voluntaris durant el mes d’agost després de l’impuls revolucionari que havia mogut a milers d’homes i dones a allistar-se. Així, el dia 1 d’octubre de 1936 es publicava el decret de mobilització general. Es decretava la mobilització de tots els ciutadans que haguessin servit en l’exèrcit i hagueren adquirit les categories de sergent, brigades, sotsoficials d’actius o de complement. La mobilització s’instava “per tal d’aconseguir els quadres d’instructors per als ciutadans que, quan escaigui, els pugui ésser necessària aquesta instrucció”.
Durant el mes d’octubre, José del Barrio, del PSUC, evidenciava la necessitat de reclutar lleves. El dia 31 es publicava el decret de mobilització de les lleves de 1936, 1935, 1934 i 1933. L’edat mínima per fer el servei militar eren els vint-i-un anys, així es varen mobilitzar a tots els homes en edats compreses entre els 21 i els 23 anys.
Malgrat que la Conselleria de Defensa duia la capdavantera amb relació a les qüestions militars, es feia evident que les organitzacions antifeixistes no sempre respectarien les seves directrius. L’objectiu de la Conselleria era la militarització de les milícies a través de la creació d’un Exèrcit Popular. Per tant, el 28 d’octubre s’acordava posar fi a la figura del milicià i a l’estructura organitzava de les columnes en favor de l’organització en divisions. Val a dir, que aquest va ser un procés lent que no es va culminar fins al mes de març de 1937, moment en el qual es posava fi a les milícies populars de Catalunya.
El sistema de pagament dels milicians: el subsidi.
El 16 d’agost de 1936 s’oficialitzava la figura del milicià, reconeixement que anava acompanyat amb el cobrament d’un salari de deu pessetes diàries, l’equivalent a una jornada de treball a les fàbriques o al camp.
L’oficina de subsidis del Comitè Central de Milícies Antifeixistes es creava amb l’objectiu d’organitzar i garantir el sistema de pagament dels milicians que marxaven o que havien estat destinats al front. Va estar en funcionament des del 16 d’agost de 1936 fins al juny de 1937. A partir del 24 d’agost la seva seu va ser traslladada a les dependències del Palau de les Belles Arts, al passeig Pujades. L’horari d’atenció era de 09:00 h a 13:00 h i de 16:00 h a 20:00 h, tots els dies laborables.
Els familiars dels membres de les milícies comarcals cobraven directament al seu municipi, mitjançant el mateix ajuntament o el comitè local. El pagament es feia a l’oficina de subsidis de Barcelona on els representats municipals havien d’acudir mensualment i havien de presentar les relacions jurades de tots els milicians que havien sortit cap al front.
Per a les milícies de Barcelona, el pagament el subsidi es feia, de manera personal, a l’oficina de subsidis al Palau de les Belles Arts. Els milicians havien de presentar a l’oficina un primer document que acredités la seva sortida al front. Aquest document havia d’incloure el nom i el lloc de residència complet del milicià, indicant la columna a on estava destinat, la data de sortida del front i la localització de la columna. Si el subsidi era cobrat per un tercer, calia incloure el nom i el domicili d’aquest. Es podia delegar el cobrament del subsidi a qualsevol persona, sense restriccions de cap mena. Perquè el document fos vàlid, havia d’anar acompanyat d’un aval polític, fos del partit, organització o sindicat antifeixista i dels corresponents segells i signatures. Aquest primer document es presentava a l’oficina de subsidis i un cop verificat el control de signatures, significava la inscripció al registre general de les milícies de Barcelona. El subsidi estava escrit íntegrament en català.
En el moment en que el milicià era inscrit en el registre de milícies de Barcelona, per a poder tornar a cobrar el subsidi, l’organització corresponent que havia emès l’aval generava un segon document de permanència al front. Aquest document només exigia el nom i el lloc de residència del milicià o el de la persona que havia de cobrar el subsidi, la signatura de la persona autoritzada i el segell corresponent que l’avalava.
El cobrament dels subsidis es podia fer de manera setmanal, com a mínim, sense que s’establís un mínim de temps necessari per cobrar els subsidis. El 8 de setembre de 1936 el Comitè instava a les organitzacions a què només cobressin el subsidi els familiars dels milicians, ja que s’havia detectat que hi havia gent que cobrava sense moure’s de Barcelona. El sistema per controlar els pagaments i el frau varen ser intensos durant l’etapa inicial de l’oficina.
- Araño, L; Capdevila Candell, M. Topografía de la destrucción. Los bombardeos de Barcelona durante la Guerra Civil (1936-1939). Barcelona: Ajuntament de Barcelona. 2018.
- Berger, G. Les milícies antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat. Barcelona: Eumo Editorial SAU. 2018.
- Berger, G; Balló, T. Les combatents: La història oblidada de les milicianes antifeixistes. Barcelona: Editorial Rosa dels vents. 2021.
- Berger, G. La Malatesta: voluntaris del maresme a la guerra civil espanyola. Mataró: Fundació Iluro. 2024.
- Oliva, J. L’Estudi del Cost humà de la Guerra Civil a Catalunya. Procés de recerca, fonts documentals i línies d'investigació (1936-1945). Barcelona: Memorial democràtic. 2024.
- Martín Ramos, José Luís. La rereguarda en guerra (1936-1937). Barcelona: La Magrana. 2012.
- VV.AA. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) (VOL. 1). Alçament militar i primers mesos de guerra. Barcelona: Edicions 62. 2004.
- Fuster, J. (coord.). Barceloneta, un quart de mil.lenni. Barcelona: Editorial Laia. 2003. Venteo, D. La Barceloneta. Guia d’història urbana. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. 2012.
- Villarroya, J. Els bombardeigs de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1999.
